Exposicions temporals

En època moderna, especialment al segle XVIII, la música a Barcelona tenia una vitalitat extraordinària. La música acompanyava, solemnitzava i proporcionava una dimensió expressiva a la major part dels actes i cerimonials civils i religiosos així com vertebrava l’oci i la diversió de la ciutat. La present exposició explica l’activitat musical que es feia a les esglésies, als convents, al carrer, al Teatre de la Santa Creu, i als interiors domèstics de la Barcelona del segle XVIII, a més de detallar-ne els motius pels quals sonava una música o una altra, qui la patrocinava i els instruments que es feien sonar, sense oblidar les dones músiques i la pràctica musical femenina procedent dels convents de monges.

La mostra es pot visitar en dues seus simultànies i complementàries: el Museu Diocesà de Barcelona i l’Espai expositiu del CRAI Biblioteca de Lletres i CRAI Biblioteca de Fons Antic.

L’exposició reuneix vuitanta-cinc obres (litografies, dibuixos, pochoir o linogravats, etc) d’un dels creadors més importants de l’art modern: Henri Matisse (Le Chateau-Cambrésis 1869 – Niça 1954). En elles es pot apreciar l’espiritualitat de l’artista, homogènia en totes les seves obres en l’etapa de maduresa.

El període artístic que abraça la mostra, l’inici del qual coincideix amb la Segona Guerra Mundial i arriba fins a la mort de l’artista, està marcat per una gran espiritualitat i l’alegria de viure que Matisse desitja reflectir en la seva obra; una explosió d’alegria i de pau en el seu esperit. Es posa especial èmfasi en una de les obres més rellevants de la seva darrera etapa artística: la Capella del Roser de Vence, Costa d’Atzur, un projecte unitari que el duu a participar en el desenvolupament arquitectònic i la seva decoració.

Completen l’exposició un vídeo sobre aquesta capella i una sèrie de fotografies que va pertànyer a la seva autora Helène Adant, i que va servir per il·lustrar el 1951 La Capella del Roser de les Dominiques de Vence, el llibre de Matisse sobre aquesta obra, sobre la qual ell mateix reconeix: “Per a mi, aquesta capella és la culminació de tota una vida de treball i la floració d’un gran esforç, sincer i difícil […]. D’aquesta expressió del sentiment humà […] quedarà viva una part, capaç de reunir el passat amb el futur de la tradició plàstica”.