Exposicions

En època moderna, especialment al segle XVIII, la música a Barcelona tenia una vitalitat extraordinària. La música acompanyava, solemnitzava i proporcionava una dimensió expressiva a la major part dels actes i cerimonials civils i religiosos així com vertebrava l’oci i la diversió de la ciutat. La present exposició explica l’activitat musical que es feia a les esglésies, als convents, al carrer, al Teatre de la Santa Creu, i als interiors domèstics de la Barcelona del segle XVIII, a més de detallar-ne els motius pels quals sonava una música o una altra, qui la patrocinava i els instruments que es feien sonar, sense oblidar les dones músiques i la pràctica musical femenina procedent dels convents de monges.

La mostra es pot visitar en dues seus simultànies i complementàries: el Museu Diocesà de Barcelona i l’Espai expositiu del CRAI Biblioteca de Lletres i CRAI Biblioteca de Fons Antic.

L’exposició reuneix vuitanta-cinc obres (litografies, dibuixos, pochoir o linogravats, etc) d’un dels creadors més importants de l’art modern: Henri Matisse (Le Chateau-Cambrésis 1869 – Niça 1954). En elles es pot apreciar l’espiritualitat de l’artista, homogènia en totes les seves obres en l’etapa de maduresa.

El període artístic que abraça la mostra, l’inici del qual coincideix amb la Segona Guerra Mundial i arriba fins a la mort de l’artista, està marcat per una gran espiritualitat i l’alegria de viure que Matisse desitja reflectir en la seva obra; una explosió d’alegria i de pau en el seu esperit. Es posa especial èmfasi en una de les obres més rellevants de la seva darrera etapa artística: la Capella del Roser de Vence, Costa d’Atzur, un projecte unitari que el duu a participar en el desenvolupament arquitectònic i la seva decoració.

Completen l’exposició un vídeo sobre aquesta capella i una sèrie de fotografies que va pertànyer a la seva autora Helène Adant, i que va servir per il·lustrar el 1951 La Capella del Roser de les Dominiques de Vence, el llibre de Matisse sobre aquesta obra, sobre la qual ell mateix reconeix: “Per a mi, aquesta capella és la culminació de tota una vida de treball i la floració d’un gran esforç, sincer i difícil […]. D’aquesta expressió del sentiment humà […] quedarà viva una part, capaç de reunir el passat amb el futur de la tradició plàstica”.

Les persones tendim a agrupar-nos per gustos, interessos i també per necessitats, que poden ser originades per infinitat de variables. Alguns d’aquests grups es generen a partir del desenvolupament i l’exercici dels oficis.
“Quan la gent s’ajuda” és una mirada retrospectiva a la importància que van tenir les confraries gremials a Barcelona des de diversos vessants com el devocional, l’organitzatiu i de poder, el professional, el d’ajuda mútua… Com també evoca l’estela que han deixat en diversos indrets de la ciutat, on podem copsar i advertir encara la seva presència, avui ja molt migrada.
Aquesta exposició vol també, a partir d’aquesta mirada al passat gremial de la Ciutat, donar algunes claus d’interpretació per al present. La societat del segle XXI continua generant desigualtat i vulnerabilitat, i per això la gent continua organitzant-se a partir de la solidaritat horitzontal i l’ajuda mútua.

ENTRADA GRATUÏTA

La mostra sobre l’artista, conformada per 55 obres i l’audiovisual “Je rêve d’un grand atelier” (Somio amb un gran taller), ofereix una reflexió sobre la importància de l’ascètica i la mística en el procés creatiu de Joan Miró a través d’un ric diàleg entre les seves obres (olis, gouache, aquarel·les i litografies) i algunes obres romàniques que formen part del fons del Museu Diocesà.

L’artista s’encamina cap a la transcendència a través de les seves lectures dels textos sagrats (creava escultures amb una Bíblia oberta) i les literatures ascètiques i místiques, on se suma l’interès durant les avantguardes històriques pel coneixement d’una altra realitat a través de l’esoterisme. Sumat a les seves lectures, Miró es va veure influenciat decisivament per la iconografia pròpia del romànic i gòtic de Catalunya.

Algunes de les obres que s’exhibeixen també formen part de la sèrie d’aiguaforts sobre l’obra Càntic del germà Sol de sant Francesc d’Assís, que crea Miró l’any 1975 amb el títol «Càntic del sol».

L´Esperit Sant, que crida tots els homes a Crist per les llavors del Verb. (Vat II AG 15).

Com ja ve sent una tradició des de fa molts anys, coincidint amb l’obertura de la Fira de Santa Llúcia, hem inaugurat al museu la tradicional exposició de Pessebres diorames, i ho hem fet a la sala més bonica que tenim: el refetor de la Casa de l’Almoina, presidit per les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà.
Com sempre, hem comptat amb la participació de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, amb els quals col·laborem des de fa molt temps per fomentar el coneixement del treball artesanal i protegir la tradició i el patrimoni pessebrista. Aquest any, com a novetat, ens ofereixen també –a més dels diorames– un Pessebre popular que queda perfectament integrat amb el relat nadalenc de les pintures de Polinyà.

La dona és protagonista de nombrosos canvis socials que es produeixen entre finals del segle XIX i principis del XX. En aquesta exposició descobrirem com exploren el ric univers femení d’aquest període mestres a la pintura com Auguste Renoir, Joaquin Sorolla, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquín Torres-García, i escultors de la rellevància de Manolo Hugué, Josep Clarà, Josep Llimona i Pablo Gargallo. El recorregut expositiu està dividit en diferents àmbits temàtics: la dona i la intel·lectualitat, el retrat, l’univers interior, els nuus i la conquesta de l’exterior.

La mostra integra també una selecció de peces del fons del Museu Diocesà de Barcelona i recupera la memòria de dues dones extraordinàries que van viure en la Barcelona d’aquell temps: Dorotea de Chopitea i Sor Eulalia Anzizu.

En la imatgeria popular, el Corpus Christi ha generat multitud de fulls impresos que, amb profusió, descriuen una festivitat amb 700 anys de tradició civicoreligiosa a la ciutat de Barcelona.
Documentada de forma administrativa i protocolària en reculls, com: El llibre del Consell (1320); El Dietari de la Generalitat (1411- 1539); El Llibre de les Solemnitats (1424) o, entre altres, Rubriques Bruniquer (1605), existeixen, en paral·lel a aquests papers oficials, un entramat de plecs solts que, il·lustrats i redactats en vers o prosa, reben el nom genèric de literatura de canya i cordill que també parlen de la celebració.
Són reproduccions efímeres en suport paper que, en funció de les estructures de composició, s’agrupen en auques, fulls de rengle, romanços, ventalls, goigs, estampes… que, amb un llenguatge planer i visual, anaven adreçades a un públic de masses que els adquirien a uns preus assequibles, des dels orígens de la impremta fins a principis del segle XX, principalment en fires i mercats de carrer.
Gravats xilogràfics a una tinta o estampacions litogràfiques en colors certifiquen la singularitat de l’esdeveniment arrelat al poble reproduint de forma divulgativa guarniments florals, reliquiari religiós, figures de la festa, instruments tradicionals, vestuaris de confraries o, per exemple, un encisador ou com balla.
L’exposició ha estat dissenyada utilitzant materials de la col·lecció d’imatgeria del folklorista Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890 – 1959) que es conserva en l’arxiu de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.