Exposicions

El comissari de la mostra, l’historiador de l’art Albert Cortés, ens proposa una mirada a la processó de Corpus Christi a partir dels objectes i d’altres elements corporis que hi participen. Totes les institucions de la ciutat, civils i eclesiàstiques, es mancomunaven en una gran celebració per tal de retre homenatge al Crist sagramentat. Però la processó també era una ocasió per fer gala i ostentació, per manifestar autoritat i poder, per veure i ser vist.

Tots aquests aspectes es feien i es fan presents en el Corpus barceloní a través de diversos objectes que ballaven, sonaven, cremaven o simplement es duien per comunicar als espectadors, de manera explícita o simbòlica, qui era el que el portava, quin era el seu lloc en la processó i què hi volia representar. Durant més de 700 anys els barcelonins han anat afegint, modificant o traient aquests objectes fins arribar al dia d’avui; però ja sigui perquè formen part del nostre present o d’un passat llunyà, tots ens parlen de les maneres de relacions; entre Déu i el poble, entre veïns i comunitats, entre estaments i sexes.

Amb aquestes premisses com a punt de partida, la mostra ens proposa una mirada a la processó del Corpus a partir dels objectes i d’altres elements corporis que hi participen. Estructurada a partir de diferents eixos temàtics, el comissari ens fa viatjar per la processó a partir dels objectes del món mític (gegants i bèsties, monstres i dimonis, del passat, del present i del futur…), objectes de devoció (la custòdia, els ciris, les atxes i els brandons), objectes d’honor (revestir-se i acompanyar, guarnir i transformar l’espai…), objectes d’autoritat (identitat i precedència, ordre i significats) i objectes sensorials (gaudir veient, olorant, escoltant i assaborint la festa).

El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició que explora la relació artística i espiritual entre Antoni Gaudí i Joan Miró a través de l’admiració del pintor per l’arquitecte modernista.

L’eix central de l’exposició són els 21 models preparatoris per a la sèrie de gravats sobre Gaudí que Miró va crear entre el 1975 i el 1979, que es conserven a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca i que s’exposen juntament amb objectes i mobles dissenyats per Gaudí per a la Sagrada Família i la Colònia Güell. L’exposició ofereix l’oportunitat de descobrir el procés creatiu de Miró en una de les seves grans obres de maduresa i les connexions profundes que uneixen ambdós artistes al voltant del llenguatge de la natura i el transcendent.

El Museu Diocesà acull per primera vegada al nostre país la col·lecció Pau VI, després de mesos de cooperació i col·laboració amb la pinacoteca italiana que acull les obres. Així, per primer cop des de la seva creació, una selecció de la col·lecció Pau VI es podrà visitar fora del propi museu d’origen (Concesio, Itàlia).

Aquesta col·lecció reflecteix l’interès de Pau VI per l’art contemporani i el seu llegat en la relació entre l’espiritualitat i l’art. La mostra, que reuneix 20 de les millors obres de la col·lecció, signades per artistes com Matisse, de Chirico, David Hockney, Henry Moore, entre d’altres, representa una fita en la integració de l’art modern amb la narrativa espiritual de l’Església, destacant així l’obertura de Pau VI a noves formes d’expressió artística.

L’origen de la col·lecció es fonamenta en la profunda connexió que Giovanni Battista Montini (Pau VI) va desenvolupar des de jove amb l’art contemporani i la seva convicció que l’art és un mitjà essencial per expressar l’invisible i el transcendental. Des de l’inici del seu pontificat, Pau VI va intensificar el seu objectiu d’estrènyer el vincle entre l’Església i els artistes contemporanis, impulsant la creació d’una secció d’art contemporani als Museus Vaticans. Després de la mort de Pau VI, Mons. Macchi va donar les obres obsequiades al pontífex a la Fundació Obra per a l’Educació Cristiana, que va instituir el museu a la seva ciutat natal Concesio (Brescia, Itàlia) sota el nom Museu Col·lecció Pablo VI. El museu ha continuat augmentant els fons artístics fins a l’actualitat.

Amb motiu del 120è aniversari del naixement de Salvador Dalí, el Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició de producció pròpia que reivindica la figura d’aquest artista universal en relació amb la ciutat de Barcelona.

La mostra és un recorregut, a través de més d’un centenar d’instantànies realitzades per fotoperiodistes locals, pels espais vinculats a la figura de Salvador Dalí; i abraça cronològicament des de la seva primera exposició al «Cap i Casal» (1922) fins ben entrada la dècada del 1970, just abans que es mostrin els primers símptomes de les afeccions que van minvar la seva exposició pública. Dalí no té cap carrer ni plaça a Barcelona, el públic el vincula a Cadaqués i a Figueres, a més de París i Nova York, però la seva relació amb el «Cap i Casal» és íntima, intensa i persistent: la seva mare, Felipa Domènech, era barcelonesa; el seu pare i el seu oncle, s’hi van criar; artísticament, Barcelona era la capital artística que calia conquerir abans d’assaltar París.

Tot recreant la planimetria de Barcelona, us proposem recórrer els espais barcelonesos relacionats amb Dalí, com l’Ateneu, l’hotel Ritz –actual El Palace–, diversos restaurants, la seva relació amb el flamenc, els toros o el futbol, la seva fal·lera gaudiniana, les amistats que van tenir lloc en aquest context, i àdhuc la seva activitat expositiva a la nostra ciutat.

Les instantànies de fotògrafs com Postius, Sáenz Guerrero, Carlos Pérez de Rozas, Brangulí, Sans Condeminas, Català Roca, González Albiach… es presenten acompanyades de materials com manuscrits i documents procedents de diversos arxius i col·leccions públics i privats (Biblioteca de Catalunya, Fundació J. V. Foix, hereus d’Isidor Beà…), cartells, revistes, llibres i dibuixos originals de Salvador Dalí i de Federico García Lorca. I l’exposició no acaba a les parets del Museu Diocesà de Barcelona; al final del recorregut s’ofereix als visitants un mapa –gratuït i inèdit– amb els indrets dalinians assenyalats i explicats per recórrer la ciutat i viure una experiència daliniana.

La mostra commemora els 800 anys de la creació del primer pessebre vivent per sant Francesc (Asís 1181 – 1226) durant la nit de Nadal de 1123. Aquest esdeveniment, que va tenir lloc a Greccio, Itàlia, dona pas a la tradició de la creació dels pessebres, una de les tradicions catòliques més esteses i arrelades fins als nostres dies.

L’exposició, que acull el Museu Diocesà de Barcelona i la Catedral de Barcelona, s’articula al voltant de la fecunda representació al llarg dels darrers segles de la Sagrada Família així com del conjunt de personatges i del que passa al voltant del naixement de Déu fet home. A més, una selecció d’obres sobre sant Francesc reflecteix l’interès que aquest sant desperta en la creació plàstica des de l’època medieval.

Destaca l’obra alguns dels pintors més importants del Renaixement com Pedro Berruguete o Gerard de Saint Jean, així com del Barroc, entre ells Alonso Cano, Bartolomé Esteban Murillo, Luca Giordano, Antoni Viladomat, Juan Carreño de Miranda, Vicente Carducho, Francisco Bayeu o Francisco Herrera el Viejo. En escultura, es mostra per primera vegada l’Anunciació del segle XIV conformada per dues escultures concebudes per adornar l’escala d’accés al púlpit del cor de la Catedral i l’atribució que oscil·la entre Jordi Joan o Pere Ça Anglada. També destaca el nen Jesús de Ramon Amadeu del segle XIX de grans dimensions que durant molt de temps es va ubicar a l’altar major de la Catedral.

La selecció dels olis, les escultures i els relleus pertanyen al Museu de Montserrat, als fons del Museu Diocesà, així com al patrimoni de la Catedral de Barcelona i l’Església del Pi. També s’hi suma un conjunt d’obres de col·leccions privades com la Col·lecció Rivero – Bodegas Tradición. El conjunt es completa amb un pessebre a la planta baixa del Museu Diocesà com a homenatge a l’enorme tradició pessebrística a Catalunya, en diàleg amb les pintures de l’absis de Polinyà del 1122, especialment il·luminades per destacar l’escena de la Nativitat, en aquest conjunt romànic del segle XII, protagonista d’aquesta part del museu.

Exposició dedicada a la copatrona de Barcelona, Santa Eulàlia, que compta amb les obres escultòriques de Jorge Egea i Luca Freschi, dos artistes que en les seves investigacions analitzen la cultura clàssica, reinterpretant-la i oferint noves i originals solucions iconogràfiques, més delicades, simbòliques i espirituals.

L’exposició reuneix vuitanta-cinc obres (litografies, dibuixos, pochoir o linogravats, etc) d’un dels creadors més importants de l’art modern: Henri Matisse (Le Chateau-Cambrésis 1869 – Niça 1954). En elles es pot apreciar l’espiritualitat de l’artista, homogènia en totes les seves obres en l’etapa de maduresa.

El període artístic que abraça la mostra, l’inici del qual coincideix amb la Segona Guerra Mundial i arriba fins a la mort de l’artista, està marcat per una gran espiritualitat i l’alegria de viure que Matisse desitja reflectir en la seva obra; una explosió d’alegria i de pau en el seu esperit. Es posa especial èmfasi en una de les obres més rellevants de la seva darrera etapa artística: la Capella del Roser de Vence, Costa d’Atzur, un projecte unitari que el duu a participar en el desenvolupament arquitectònic i la seva decoració.

Completen l’exposició un vídeo sobre aquesta capella i una sèrie de fotografies que va pertànyer a la seva autora Helène Adant, i que va servir per il·lustrar el 1951 La Capella del Roser de les Dominiques de Vence, el llibre de Matisse sobre aquesta obra, sobre la qual ell mateix reconeix: «Per a mi, aquesta capella és la culminació de tota una vida de treball i la floració d’un gran esforç, sincer i difícil […]. D’aquesta expressió del sentiment humà […] quedarà viva una part, capaç de reunir el passat amb el futur de la tradició plàstica».

Les persones tendim a agrupar-nos per gustos, interessos i també per necessitats, que poden ser originades per infinitat de variables. Alguns d’aquests grups es generen a partir del desenvolupament i l’exercici dels oficis.
“Quan la gent s’ajuda” és una mirada retrospectiva a la importància que van tenir les confraries gremials a Barcelona des de diversos vessants com el devocional, l’organitzatiu i de poder, el professional, el d’ajuda mútua… Com també evoca l’estela que han deixat en diversos indrets de la ciutat, on podem copsar i advertir encara la seva presència, avui ja molt migrada.
Aquesta exposició vol també, a partir d’aquesta mirada al passat gremial de la Ciutat, donar algunes claus d’interpretació per al present. La societat del segle XXI continua generant desigualtat i vulnerabilitat, i per això la gent continua organitzant-se a partir de la solidaritat horitzontal i l’ajuda mútua.

ENTRADA GRATUÏTA

La mostra sobre l’artista, conformada per 55 obres i l’audiovisual «Je rêve d’un grand atelier» (Somio amb un gran taller), ofereix una reflexió sobre la importància de l’ascètica i la mística en el procés creatiu de Joan Miró a través d’un ric diàleg entre les seves obres (olis, gouache, aquarel·les i litografies) i algunes obres romàniques que formen part del fons del Museu Diocesà.

L’artista s’encamina cap a la transcendència a través de les seves lectures dels textos sagrats (creava escultures amb una Bíblia oberta) i les literatures ascètiques i místiques, on se suma l’interès durant les avantguardes històriques pel coneixement d’una altra realitat a través de l’esoterisme. Sumat a les seves lectures, Miró es va veure influenciat decisivament per la iconografia pròpia del romànic i gòtic de Catalunya.

Algunes de les obres que s’exhibeixen també formen part de la sèrie d’aiguaforts sobre l’obra Càntic del germà Sol de sant Francesc d’Assís, que crea Miró l’any 1975 amb el títol «Càntic del sol».